Els Amics de l’Orgue son els responsables de tenir-lo sempre a punt.
L’ORGUE HISTÒRIC DE SANTA MARIA D’OLESA DE MONTSERRAT (1665-1936)
Xavier Rota i Boada
Arxiver de l’Arxiu Parroquial d’Olesa de Montserrat
Vista de la nau central de l’antiga església de Santa Maria amb el retaule major abans del 1936. Des de finals del s. XVI i al llarg del s. XVII l’església parroquial d’Olesa de Montserrat va patir importants canvis estructurals. Es va eixamplar vers el sud amb la construcció d’una nova nau lateral i va afrontar posteriorment l’alçament del monumental altar major, d’estil renaixentista, llarga empresa construïda entre 1632 i 1649. És amb la finalització de les obres de construcció de l’església i de l’altar major i amb l’esponjament econòmic succeït posteriorment al pagament de tota aquesta gran obra quan apareix, per a major lluïment de l’ofici i a glòria del senyor, la idea de construir un orgue de tubs i situar-lo en dependències superiors de la nova nau construïda pocs anys abans. És interessant observar com la voluntat, els diners, la il·lusió i l’empenta per a construir un orgue de tubs per a Olesa de Montserrat, en aquell temps tan reculat, va ser compartida fins a l’extrem entre el poder civil i el poder religiós de la vila. Cal tenir en compte que la música és cultura i qui podia controlar la cultura s’acostava al poder, puix assolir-la era un bé escàs, a l’alçada de privilegiats.
La primera referència escrita de l’antic orgue de tubs de l’església parroquial de Santa Maria d’Olesa de Montserrat la trobem en un document conservat a l’Arxiu Històric Municipal d’Olesa de Montserrat (AHMO)1. Congregat el Consell de la Seixantena el dia 25 de maig de 1665 es va decidir demanar al Sr. Bisbe la possibilitat d’engrandir l’església per tal de fer-hi encabir més gent i col·locar-hi un orgue3. L’any següent, en assemblea constituïda el 23 d’agost de 1664, el mateix Consell va acceptar que el càrrec d’organista fos admès dins la Reverent Comunitat de Preveres de la parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat. Això significava que l’organista, prevere o seglar, passava a conviure dins la Comunitat de Preveres i a rebre en benefici les rendes que el càrrec estipulés per tal de sustentar-se. El primer organista de la vila d’Olesa de Montserrat va ser Benet Paloma, escollit molt abans que l’orgue fos construït. Va ser el 26 de desembre de 1666 quan el Consell de la Seixantena va adjudicar a Pere Carreras, Mestre d’Orgues de Cardona, la construcció de l’orgue de l’església parroquial, adjudicació ratificada el 3 de gener de 1667 amb la signatura de les actes per les quals l’orguener es comprometia davant els Jurats i Universitat de la Vila d’Olesa i la Comunitat de Preveres a la construcció d’un orgue de tubs i a acabar-lo el dia de Nostra Senyora de setembre del mateix any 1667. A través de la documentació conservada a l’Arxiu Històric Municipal i a l’Arxiu Parroquial d’Olesa de Montserrat (APOM) sabem que les actes referides no es van complir, tant pel que fa a terminis com a la qualitat de l’obra, per la qual cosa es va entrar en un període de dur conflicte entre l’orguener i les institucions promotores. El gener de 1670 l’orgue ja estava acabat, però el 28 de febrer de 1670 la Comunitat de Preveres de la parròquia va sol·licitar un acurat examen de l’orgue a Francesc Galtaires, Mestre d’Orgues de Centelles, que va donar un resultat totalment negatiu a l’obra de Carreras, ja que textualment diu que el va trobar “inútil per no poder-se tocar ni oir”. Galtaires enumera en aquest examen infinitat de defectes que contenia l’orgue de Carreras i en recomanava la seva recomposició. Sembla ser que, tot i que l’orguener Carreras havia deixat l’obra per acabada, els treballs recomanats per Galtaires es van dur a terme al llarg de 1679.
L’any 1676, a sol·licitud de la Comunitat de Preveres i la Universitat i Consell de la vila d’Olesa es van redactar unes Capitulacions per al càrrec d’organista. Cal observar com el càrrec d’organista passava a significar un ofici amb lucre i rendes lligades al càrrec, i és per això que era necessari concretar els termes de contractació per a tal posició. En aquestes capitulacions s’estipulava com l’organista passava a ser el mestre de capella de l’església parroquial, i quedava obligat a fer servitud i residència al cor de l’església i a fer-se càrrec de dirigir els cants. A més, l’organista havia d’ensenyar gratuïtament cant i orgue a quatre minyons de la vila i havia de dirigir els cants i fer sonar l’orgue en les festes assenyalades. També quedava obligat a ensenyar de “cant pla” i “cant d’orgue” a qualsevol persona, prevere o seglar, sota un salari fix preestablert.
L’any 1699, per intercessió d’alguns jurats i preveres de la Comunitat d’Olesa, va venir a Olesa el Rnd. P. Fr. Bartomeu Triay, trinitari de pares calçats de la ciutat de Barcelona i prestigiós Mestre d’Orgues oriünd de l’illa de Menorca que vers aquell any havia finalitzat la construcció de l’orgue del Convent de la Santíssima Trinitat de Vic11. El desig d’alguns era que Fr. Bartomeu finalitzés la cadireta de l’orgue d’Olesa i romangués a la vila com a organista. Finalment es resolgué renunciar al servei de Fr. Bartomeu puix la comunitat ja comptava amb un organista, càrrec lligat a les Ordenances de la Comunitat de Preveres. Tot i això, i gràcies a una interessant troballa feta a partir de la confecció d’aquest article, s’ha localitzat justament a l’Arxiu Parroquial d’Olesa l’òbit12 de Fr. Bartomeu Triay. Segons l’acta de defunció, Fr. Bartomeu Triay va morir a Olesa de Montserrat el 19 de gener de 1711, essent organista de la parròquia olesana, i el 21 de gener es va dur a terme el trasllat del seu cos cap al convent de Barcelona d’on provenia. És de suposar que exercint a Olesa com a organista Fr. Bartomeu devia fer algun treball de restauració o completació a l’orgue barroc, tal com se li va demanar.
Dibuix a la ploma original d’Isidre Valldeperas, dedicat a Mn. Ramon Casajoana, restaurador de l’orgue barroc l’any 1930.
Tot i la gran visió pedagògica, abans esmentada, vers el futur dels infants de la vila, sabem que aquest desig va quedar en no res puix la societat del moment, lligada a servituds i pendent del menjar que la terra produïa gràcies a l’esforç de les seves mans, no es podia permetre perdre quatre joves una hora al dia. El 18 de novembre de 1836 se signà una Concòrdia entre la Comunitat de Preveres i l’Ajuntament d’Olesa relativa a la plaça d’organista en la qual quedava palesa la poca utilitat que havia tingut la redacció de les Capitulacions de 1676 envers l’ensenyança de la música. L’interès de les dues institucions en aquest objectiu va conduir al pacte en què a partir d’aquell moment l’església passava a acceptar quatre nois fills d’Olesa com a escolans pel que fa a les tasques habituals de la Comunitat a canvi d’instrucció musical i manutenció. Al llarg de la primera meitat del segle XIX la vila d’Olesa i el Principat de Catalunya sencer van rebre directament les desgràcies de les guerres carlines. Com a conseqüència d’això el 13 de desembre de 1860 va ser escrita una carta per part de Mn. Francesc Esteve, rector d’Olesa, al Bisbat de Barcelona demanant que es reconstruís l’orgue per haver quedat inservible perquè, segons diu literalment, “s’hi va desplomar el campanar a sobre”. La primera restauració de l’orgue d’Olesa va ser encarregada a l’orguener Gaietà Vilardebó l’any 1861 i es va dur a terme entre 1862 i 1863, anys en què es va organitzar una recollida de donacions per a la contribució de dita causa. La segona restauració de l’orgue va arribar l’any 1899 quan Mn. Vicenç Amat, rector d’Olesa, va sol·licitar a l’orguener italià, originari de Torí, Francesco Tepatti Ferrero la restauració total de l’orgue a causa del mal estat en què es trobava així com també completar-lo amb els registres de gamba, celeste i trèmolo.
A partir de 1909 l’orgue va quedar en desús per falta d’organista i el temps el va anar fent malbé. Malgrat diversos intents de restauració no va ser fins a l’any 1930, amb el rectorat de Mn. Pere Montcunill, que Mn. Ramon Casajoana, sota el càrrec de vicari i organista, amb l’ajuda de l’escolà Marro, va netejar un a un els 822 tubs que contenia l’antic orgue. Posteriorment es va endegar una recollida de fons per afrontar la que va ser la tercera i última reforma, a càrrec de l’orguener Pau Xuclà i el seu operari, Ramon Solsona. Un cop finalitzada es va celebrar l’estrena de l’orgue el 29 d’agost de 193015. Amb 266 anys d’antiguitat l’orgue de tubs de l’església parroquial de Santa Maria d’Olesa de Montserrat va ser destruït en l’incendi intencionat de l’església el 21 de juliol de 1936.
L’ORGUE ROMÀNTIC-SIMFÒNIC DE LA PARRÒQUIA DE SANTA MARIA D’OLESA DE MONTSERRAT
Joan Carles Castro
Orguener
Detall del tubs de l’orgue romàntic-simfònic de la Parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat Si la construcció d’un orgue de tubs és la materialització d’una idea del mestre orguener, l’orgue d’Olesa de Montserrat és encara molt més que la plasmació d’un projecte. És fer realitat un somni d’un grup d’olesans impulsats per la necessitat de transmetre a les generacions actuals i venidores una nova font de cultura i identitat per al poble. La idea i el somni, doncs, s’agermanen per oferir una obra d’art del segle XXI.
La construcció del nou orgue és també un deute amb el passat. La destrucció de l’anterior instrument durant la Guerra Civil va estroncar la tradició de poder sentir a Olesa un orgue de tubs que havia durat més de setanta anys.
Gràcies a l’esforç de l’Associació d’Amics de l’Orgue i de les Arts d’Olesa de Montserrat aquest deute està saldat: realment podem dir que és l’orgue de tot un poble, que s’ha bolcat amb les seves aportacions econòmiques i de recursos perquè aquest somni sigui ja una realitat.
El nostre taller està realment agraït a tota la Junta de l’Associació i al senyor rector de la parròquia, Mn. Esteve, per la confiança dipositada en nosaltres i sobretot per la llibertat artística que ens han donat per poder fer aquesta obra. Per la nostra banda, hem intentat respondre amb un orgue dissenyat exclusivament per a aquesta església i lloc d’emplaçament, una grandària de registres especialment triada per la capacitat sonora del temple i una estètica ben definida i treballada per poder formar part d’un “retaule sonor” digne de tantes atencions i esperances.
El poble d’Olesa des d’avui serà un referent cultural en l’exemple de com, amb esforç, il·lusió i solidaritat, s’aconsegueixen materialitzar els somnis. Desitgem i confiem que el resultat enorgullirà els olesans i que podran gaudir d’aquesta obra d’art durant segles
